Una dura malaltia se’ns ha endut la Lorea, una malaltia originada per les activitats industrials de l’asbest, al final, conseqüència d’una manera en que la nostra societat arranjava i arranja el funcionament econòmic i el com vivim. Se l’ha endut a ella, una persona que havia fet del bé social la base de la seva activitat diària i de la seva militància.
Vaig conèixer el Club Pagaia al 2009, com molts, començant amb la participació en un simpòsium, en aquest cas el tercer. Era al Càmping de la Vall, a Port, pres pel l’esdeveniment. Anava en caiac de feia anys, però desconeixia el club que ja tenia set anys de vida. Em movia perdut entre un munt de persones i ella va ser el primer apropament personal d’algú del club. Estava atenta, la empatia era un dels seus punts forts.
Després d’aquell simpòsium. vaig començar a participar en les activitats del club. Jo passava per un moment molt dur i la Lorea crec que ho va veure. Se’m va apropar, descarada també n’era i vam estar xerrant.
Més tard he coincidit moltes vegades amb ella, tant a la junta del club, en les activitats com en moltes xerrades. Vivia el club com una de les coses importants en la seva vida i ho vivia amb una característica que l’acompanyava en tot el que feia: la intensitat.
Realment floria en les activitats de grup. Si una peculiaritat tenia és que sobreeixia d’energia per estar arremangada dies seguits, hora rere hora, dia rere dia, incansable i estirant tot el grup. No vaig veure mai que se li acabessin les piles.
Quan vaig acceptar encarregar-me de la feina de presidència del club. li vaig demanar de formar part de la junta. Eren uns temps possiblement convulsos, on les persones que havien fundat el club i fins aquell moment l’havien empentat amb força es veien limitades per motius diversos, i els que portàvem poc temps ens sentíem orfes en el club, una criatura simpàtica i que estimàvem. Ella va acceptar ser-hi, ser-hi en un temps de relleu, amb turbulències i amb molts consensos per construir. Va fer una feina de pont d’agrair. Ens aportava la perspectiva, la visió de la història i, a la vegada, crec que amb la seva tossuderia, perquè de tossuda també n’era, va fer una important col·laboració per aconseguir una nova tranquil·litat en la gestió del club. Junt amb la tossuderia, tenia una enorme capacitat de negociació i d’apreciar els altres.
L’estimava molt per la seva empatia, per la seva descaradura, intensitat, energia, tossuderia i capacitat de negociar i d’estimar. Crec que era una peça molt important del Club Pagaia. Em queda un buit enorme i crec que ens haurem d’esmerçar força per reomplir-lo. El club era una de les coses que ella estimava, per sobre de les tensions personals, per sobre de les dificultats tant físiques com de relació, i ara ens queda a les mans.
M’atreveixo a dir que si alguna cosa li agradaria és que seguíssim amb força amb aquesta entitat, que seguíssim lluitant també per aquelles coses en que creiem, coses que sovint són complicades d’aconseguir, que requereixen empatia, descaradura i intensitat, coses que cal lluitar perquè passin o perquè no tornin a passar, com la seva mort prematura.